LA CARNALITAT DE LUCIAN FREUD

Deia Lucian Freud: “Què li demano a una pintura? Li demano que sorprengui, pertorbi, sedueixi, convenci.” No és una pintura fàcil, la seva, no agrada a tothom, no és còmode, més aviat incomoda, neguiteja. Com diu ell: pertorba. Però el públic fidel fa quilòmetres per anar-la a veure.
Aquesta primavera es pot visitar al Museu Thyssen de Madrid la retrospectiva “Lucian Freud. Nuevas perspectivas”, que ja s’ha vist a Londres en motiu del centenari del naixement del pintor.
Nascut a Berlin però afincat a Londres per fugir del nazisme, era d’una família culta (nét de Sigmund Freud) i amb una vida personal atzarosa. Els seus quadres retraten l’ésser humà de la forma més descarnada. Sempre va pintar del natural i incorpora el seu estudi al quadre o gossos familiars que sembla que sàpiguen que els estan pintant. Fins i tot Freud havia arribat a dir als seus models que es fixessin amb els gossos que tenien estirats als seus peus, perquè aquella actitud era la que volia que agafessin ells, la d’una entrega total al que els estava pintant.
L’itinerari de l’exposició s’organitza cronològicament, però també per temes que repassen els setanta anys de trajectòria del pintor. Els primers retrats de contorns nítids, íntims, per passar a pintar cossos nus amb pinzellades gruixudes que donen la sensació de formar part d’una escultura més que d’una pintura. Cossos d’anatomia exagerada, mans de dits descarnats que s’arrapen al braçal de la butaca, peus de dits deformats. Freud pinta el seu entorn íntim, les amants, els amics, la família i ens fa sentir com si forméssim part d’aquesta intimitat.
Freud va pintar personatges poderosos, com el baró Thyssen, una obra excepcional, infinitament millor que la que penja al vestívol del seu museu. Deia Lucian Freud que no estava satisfet dels retrats que s’assemblaven a la gent. Ell volia que els retrats fossin “de” persones y no “com” elles. No volia imitar el que veia, volia allò que veia.
A partir dels anys 70 pinta els diferents tallers on va viure i pintar, amb el mobiliari vell, el terra brut i els pinzells amb una crosta de pintura. I arribem als retrats on la carn envaeix literalment la tela. El pas del temps, la decrepitud. En la última sala hi ha una selecció de fotografies de David Dawson, ajudant del pintor en els últims anys de la seva vida.
L’exposició està oberta fins al 18 de juny. Imprescindible pels devots de Freud.